A todas aquellas que, como Fermín, hemos sentido alguna vez la necesidad de tirar del freno de emergencia de este sistema.
¿Seis años por trece minutos? Ni de coña.
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.
La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assemblea
apunts bruts, cabells daurats.
La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.
La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançò d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.
La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu.
La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la Valldigna
fumar oblits, cantar a crits.
La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
"Amor, humor, respecte" a la façana
foc i metralla a les nostres mans.
La vida és agafar el primer tranvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats.
La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario